miércoles, 16 de septiembre de 2009

Em fa mal, em queixo, però diuen que és normal...

És diumenge: 07 de juny de 2009. Ja fa dos mesos que vaig néixer. No ho sé, però avui serà un dia molt important a la meva vida.

Em fa mal la panxa, el meu germanet està igual. A mig matí i entre els lladrucs de tots els meus companys (quin jaleo, aquí som molts gossos!!), ve el criador i em separa de la mare. Per sort porta amb mi el meu germanet, no estic sol ! Tots dos ens queixem quan ens agafa: ens fa molt mal la panxa, no tinc ganes de res.

Ens porten a una habitació on hi ha una parella que no conec. Semblen simpàtics. Ens fan moltes festes, però nosaltres no estem per festes, ens fa molt mal la panxa. Ens toquen i ens agafen: no facis aixòoooo, em fa mal la panxa quan m'agafes !!! mmmmmmmmm (em queixo).

La parella pregunta als criadors per les meves queixes. Els diuen que estava dormint i que m'han separat de la meva mare. Diuen que és normal !! Va home va... Si, m'han separat de la mare, però em queixo perquè em fa molt mal la panxa !! Jo no soc un ploramiques !!

Aquesta gent no es fixa en mi, estic malaltó. Les meves cacones son ben líquides, em sembla que això no és normal. Que no ho veieu ?!?! (Per sort aquest parell de desconeguts simpàtics no han vist les meves cacones, quina vergonya si les veuen...)

La parella, il·lusionats al tenir-me als seus braços i sense saber que m'estaven fent mal, creuen a aquell home que ens ha tret del costat de la mare i segueixen abraçant-nos i fent-nos festes. Segueixo queixant-me: mmmmmmmm quin mal la panxa !!!!

Es passen una estona mirant-nos a tots dos. De cop i volta, tornen al meu germanet allà on érem i jo em quedo amb aquella parella que no deixa d'acaronar-me i fer preguntes sobre mi i els meus pares (un altre dia us explico la conversa, que va ser molt interessant). No en soc conscient, però acabo de ser adoptat per la que serà la meva familia: l'Ivan i la Mar :)



Em pica tot, i em fa molt mal la panxa: em segueixo queixant. Els braços de la Mar em fan el viatge fins a Sabadell més agradable. Per desgràcia, no puc evitar que alguna puça piqui als braços de la Mar. Pobreta, quines butllofes !!

Em pregunto que en serà dels meus germans...

2 comentarios:

  1. Hola soy Luna, ex compi de la Mar.
    Conmovedor. Me lo estoy leyendo entero y me dan ganitas de llorar, la verdad es que para estas cosas estoy bastante sensibilizada y me parece muy fuerte que haya gente que se dedique a criar para vender perritos sin ni tan siquiera entender de veterinaria ni de cuidados básicos. petonets Mar y Ivan (aunq a ti no te conozco pero me parece precioso este blog)y para Teo tb!

    ResponderEliminar